L’exposició de les Itineràncies Visibles

Al seu pare, que era militar, el van destinar a Santander quan ell tenia 17 anys, però va demanar el trasllat a Barcelona per a viure amb la resta de la família. Recorda que aquell va ser un viatge molt dur, en un tren en pèssimes condicions. Per a ell va ser complicat estar-se a casa del seu oncle i va acabar vivint en 15 pensions diferents, fins que es va casar amb l’Elvira l’any 1955. El català li va costar molt al començament, però després d’escoltar “un espanyol mai no aconseguirà parlar català” va posar molta voluntat a aprendre la llengua.

Foto i relat de Sara Ávila

És una noia que va emigrar quan tenia sis anys per voluntat dels seus pares, perquè creien que aquí podria aconseguir un futur millor. Emigrar va suposar-li una pèrdua de llibertat, a Guinea sortia quan volia i coneixia tothom, i en canvi aquí tot li era desconegut. Encara que no li van deixar triar el seu futur, té bona relació amb els seus pares. Actualment viu a Ciutat Meridiana amb la seva àvia, s’hi troba bé, aquí, per bé que a vegades se sent discriminada pel seu color de pell. Va ser un canvi molt dur, però per sort va fer amics amb facilitat i va ser molt ben acollida al Centre Cruïlla Salesians Sant Jordi, al qual li té molta estima.

Foto i relat de Marta Llurba

Va emigrar als vuit anys amb la seva mare, que va venir buscant un futur millor. Per bé que no estava d’acord amb el canvi, no podia dir que no. Enyora molt els avis i el pare, amb els quals manté contacte a través de videotrucades i missatges de text. Ara s’han distanciat una mica, abans estaven més units. El que més li agrada de Barcelona és la seguretat i l’ambient del nostre país. Tot i que al principi li va costar apropar-se a la gent, perquè li semblava molt diferent, avui té molts amics.

Foto i relat de Regina López

Quan va néixer, el país estava en crisi, i al cap de vuit mesos els seus pares van decidir marxar de l’Uruguai per buscar feina en un altre lloc. Per aquesta raó, i com que els seus avis paterns vivien a Barcelona, van venir aquí un any després, amb els seus tiets i cosins. Actualment, viu amb els seus pares i el seu germà, però ha seguit mantenint contacte amb la seva família de l’Uruguai. Si tingués l’opció de quedar-se aquí o tornar al país sud-americà, preferiria quedar-se a Barcelona.

Foto i relat de Neus Gràcia

Per motius econòmics va haver d’emigrar amb el seu marit i el seu fill. El canvi li va resultar difícil, ja que va deixar a Màlaga tota la seva família, però ho va acceptar de la millor manera possible. La seva arribada va ser molt bona, es va sentir acollida des del primer moment a la casa on va viure fins que va poder pagar un pis. La seva relació amb la ciutat andalusa va continuar sent igual, ja que sempre que podia es comunicava amb els seus pares a través de cartes, encara que troba a faltar les seves germanes.

Foto i relat de Nayra Ureña

Amb 32 anys es va veure obligat a emigrar per culpa dels problemes econòmics a casa seva. Va aprofitar l’oportunitat de venir gràcies a un conveni entre Espanya i l’Equador. En aquell moment, va haver de viatjar sol, sense els fills ni la dona, i encara que van ser uns mesos molt durs, més tard ells també van arribar a Barcelona. Li agradaria molt tornar al seu país per estar amb tota la seva família i gaudir del clima d’allà. L’únic record que li queda és aquesta samarreta de l’Equador.

Foto i relat de Mireia Pagès

Líder del moviment estudiantil del país, va entrar a la guerrilla de les FARC i va ser capturat dotze anys després en un combat amb l’exèrcit. La premsa va ser el seu únic contacte amb la realitat durant 3.662 dies. Quan va sortir de la presó, va decidir renunciar a les armes i, després de viure l’assetjament per part del govern colombià, va haver de venir a Espanya per raons de seguretat. Des de llavors no ha vist els seus fills, amb els quals manté contacte per telèfon i videotrucada. Ha col·laborat en el procés de pau a Colòmbia des de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Foto i relat de Núria Simarro

Els seus records es remunten a la seva curta infància quan vivia en una barraca de bambú. Va haver d’emigrar a Espanya quan tenia cinc anys perquè la seva mare es va enamorar d’un espanyol. A Madrid no va tenir un bon acolliment, recorda que quan anava a escola els companys es reien d’ella. Finalment va créixer a Barcelona, on va deixar els estudis per dedicar-se a treballar, es va casar amb un català i va tenir sis fills. Encara que no té amics ni família a El Salvador, el seu lloc d’origen està sempre en el seu cor.

Foto i relat d’Isabel Vergara

Va néixer a La Pedrera, Andalusia, i va venir a Barcelona amb 18 anys buscant feina. Les expectatives que tenia en arribar aquí era trobar una vida millor, ja que allà les terres no donaven per a poder treure molts diners, hi havia molt poca feina. Quan va arribar, li va agradar molt la ciutat, hi havia treball i la gent era molt amable; en general, tothom el va acollir molt bé. Aquí va conèixer la seva dona, amb la qual segueix casat. Gairebé no li queda família a Sevilla, per tant no troba res a faltar.

Foto i relat d’Andrea Ureña

La seva mare es va mudar a Barcelona amb l'ajuda del seu oncle, i després d'un temps van venir també ell i el seu pare. Al principi no volia migrar perquè estava acostumat a l'estil de vida a la Xina, allà estan els seus avis, els seus amics, i els troba molt a faltar. Tot i que segueix en contacte amb la família i li agradaria tornar a visitar-los, reconeix que ha après molt des de que va arribar.  Li agrada molt l’ambient de la ciutat i sent que encara li queda molt per conèixer.

Foto i relat de Jordy Fernández

Va passar de viure en una casa d’acollida a tenir una família i, tot i que en aquell moment era massa petita per a ser-ne conscient, amb els anys ho ha agraït molt. El pitjor per a ella ha estat pensar que els seus pares biològics la van rebutjar, i el que més troba a faltar és tenir una fotografia d’acabada de néixer. Afortunadament, però, se sent molt estimada pels seus pares adoptius i la seva família, i no s’ha sentit mai maltractada per ser d’un altre país. Actualment manté contacte amb una nena amb la qual va viure a la casa d’acollida.

Foto i relat de Lídia Martell

Per qüestions econòmiques no va poder acabar els estudis universitaris i va decidir començar a treballar a temps complet, època en la qual va tenir dos fills. Quan va esclatar la crisi a l’Argentina, es va mudar a Itàlia per reunir-se amb tots els seus familiars. Després de separar-se, va emigrar a Barcelona i no va tenir problemes en l’acollida. Un cop aquí, va néixer el seu tercer fill, tornant així a crear una família. Se sent orgullós d’haver pujat el fill en un entorn estable. No tornaria mai enrere, encara que els seus millors records estan a l’Argentina.

Foto i relat de Giselle Vila

En Dani i l’Alex són dos nens procedents de Rússia i actualment viuen a Barcelona. Primer va arribar en Dani i tres anys després va venir l’Alex. Eren tan petits que realment no podien valorar la nova situació ni comparar-la. Avui dia ja són més grans i diuen que estan molt contents amb la seva família. Des del primer moment tots els van acollir amb molt d’afecte i amor. Valoren molt la seva vida actual i fan la seva rutina amb total normalitat, com qualsevol nen de la seva edat.

Foto i relat de Victoria Morales

Va passar una infància feliç a Santiago, al costat de la seva àvia i els seus cosins. Mentrestant, la seva mare treballava a Suïssa, però un bon dia va decidir traslladar-se a Espanya amb la intenció de tenir més estabilitat i poder trobar-se amb tota la seva família a Barcelona, incloent-hi l’Alisha. Moure’s va ser molt dur per a l’Alisha, però desitjava poder estar amb la seva mare. Els primers dies a Barcelona els va viure amb molta incertesa perquè no sabia si s’adaptaria bé a la seva nova vida. Ara és feliç, encara que una part del seu cor segueix estant a Santiago.

Autoretrat i relat

TOTES LES FOTOGRAFIES ESTAN SOTA LICENCIA CREATIVE COMMONS RECONEIXEMENT, NO COMERCIAL Y SENSE OBRA DERIVADA.

Itinerancias Visibles by elParlante, Eva Parey i Alumnes 4t d'ESO FEDAC Sant Andreu 2017 is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional License